No trobaràs en tota Barcelona un concert més underground, en el sentit més literal de la paraula, que al CSA La Rampa. Per a qui no conegui aquest peculiar centre, és el pàrquing okupat d'un bloc de pisos abandonats del barri de Canyelles. A jutjar per la decoració grafitera i d'instal·lacions artístiques, només entrar et queda clar que els qui el gestionen es mouen entre tres grans passions: les bicis, la música no comercial i el cyberpunk. Al entrar et trobes amb la rampa que dóna nom al centre i que baixa en espiral. A cada nivell hi ha un replà, al primer és on hi ha instal·lat el taller de bicis, als segon i tercer nivells hi ha sofàs i cadires a mode de sales d'estar, i al últim és on es fan els concerts. El què ens portava a La Rampa aquest dia era un bolo benèfic per a recolzar a un pres anarquista, organitzat per Guillotina Productions i en el qual tocàven dos grups alemanys.
Amb més d'una hora de retard, Revés començava a tocar Nits i dies davant dels quatre arreplegats que pul·lulàvem pel pàrquing. Diria que van tocar tot el repertori de temes que tenen publicats, fent èmfasi en els més nous com Burgesos catalans, Podrit i Guillotines. Van oferir una actuació correcta, tot i que amb alguna patinada, fent sonar el seu “punk rock xava”, melòdic, de lletres directes, plenes de ràbia i cantades en català, i guarnit amb detalls a les guitarres que són d'agrair. Tot i ser els primers i la falta de públic, van ser el grup que més perícia musical va demostrar i que sonava més entenedor, dins de les possibilitats que oferia l'espai i el material. No obstant, el seu estil lineal, i poc agressiu en comparació amb la resta de grups, no va engrescar gaire a la gent.
Després van tocar Policia Interior, molt més maldestres amb els instruments però amb una gran energia. És un trio de poc recorregut, amb un so cru i veus femenines (tot i que amb la masculina quan cal), del rollo anarcopunk. Fos per una raó o una altra, van ser els que més públic van reunir de tot el concert. Com deia, l'actitud i ganes dels components sobrepassa la seva falta de tècnica, una característica essencialment punk.
Els primers guiris en tocar van ser els crusties Kyffpack, vinguts de Berlin, però amb membres nascuts a diversos llocs. Tenen temes força variats i demolidors que no s'estanquen en el D-beat sinó que alternen compassos a mig temps amb ràpids o a tota hòstia. Les cançons curtes, les veus greus; guitarres metàl·liques i una forta presència del baix. Llàstima la gran reverberació i absència d'equalització que feien molt difícil apreciar què tocaven, però vaja, ja es sap que no es poden demanar miracles en un local com La Rampa.
El trio alemany Lötfett van rematar la vetllada amb una actuació d'allò més insòlita. Tocaven com bojos que només s'entenen a si mateixos, fent sonar els instruments sense cap coherència aparent. Un d'ells (probablement drogat) diguem que superava als dos companys en quant a motivació. El més sorprenent de tot va ser que s'anaven rotant els instruments a cada cançó, i semblava que tots sabien tocar-los tots però sense destacar en cap. A moments em preguntava si tocaven junts o cada un feia la seva; altres assistents es miraven d'una manera que em fa pensar que no era l'únic que no entenia la gràcia de tot plegat. La majoria no va tenir la paciència d'intentar escoltar-los. A favor seu he de dir que tenen unes gravacions casolanes (fetes amb gravadora) en les quals es pot entendre què toquen i no està malament, és a dir, és punk sense miraments i a sac, però almenys s'entén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada